La secció FER LA HISTÒRIA, CONSTRUIR LA UTOPIA, el racó d’història del Vent de Poble, va néixer per intentar treure a la llum tot allò que la historiografia oficial amaga per interessos ideològics, polítics i econòmics. Volíem recuperar les emocions compartides que van néixer del poble mateix. Per això, i alhora que endegàvem aquesta secció, fèiem una crida a la col·laboració de tothom per publicar qualsevol estudi, treball o recerca sobre el sindicalisme revolucionari a les nostres contrades. Els més crítics eren els que més ens interessaven, just perquè hem tingut i tenim el projecte de canviar el sistema no necessitem inventar-nos el passat, ni amagar els nostres errors, al contrari, necessitem tenir-los molt presents, aprendre dels mateixos i posar-hi remei, per tornar fer possible l’autogestió, les col·lectivitats, la utopia.

L’Associació Internacional dels Treballadors (AIT)

El 28 de setembre de 1864 es va constituir a Londres l’Associació internacional dels treballadors (AIT) amb una idea bàsica que tots coneixem: l’emancipació dels treballadors l’han de fer els treballadors mateixos. Amb la revolució de setembre del 1868 el moviment obrer espanyol aprofita l’ocasió per reorganitzar-se i establir provisionalment l’AIT a la Península (Madrid, gener 1869; Barcelona, febrer 1869). Uns mesos després fundaven les seccions corresponents a Barcelona (2 maig 1869) i Madrid (24 desembre 1869). Moltes altres les seguirien.

Naturalment, la lluita de classes venia de lluny. El pagesos lluitaven des de feia segles i continuaven fent-ho després que la desamortització convertís la terra que els sustentava en una mercaderia més; també les germandats i els gremis venien de segles, i els avalots de protesta de sempre; hi havia conflictes laborals a Barcelona des de 1827; societats de socors mutus des de 1839; una associació d’obrers: la Societat de teixidors, des de 1840; la primera vaga general havia tingut lloc a Barcelona al març de 1854, i quatre mesos més tard els obrers catalans es sumaren a la “vicalvarada” i constituïren, després del triomf de la revolució progressista, la primera confederació obrera: la Unió de classes. Aviat el dret d’associació per als treballadors fou un clam sentit i escampat per tota Catalunya.

Els progressistes, no obstant, es limitaren a complir el seu paper: defensar els interessos de les classes dominants i reprimir el moviment obrer mitjançant els fusells dels militars. Els sindicalistes començaren a apropar-se als demòcrates i als republicans. També sense resultats, perquè la revolta de l’estiu de 1866 va demostrar als sindicalistes que el principal objectiu dels demòcrates -amb molts republicans a les seves rengles- era evitar que la caiguda del sistema isabelí derivés en una revolució social. Amb la revolució de setembre de 1868 arribà l’hora dels republicans federals i una nova decepció per als sindicalistes, ja que els republicans, lluny de ser els successors de les juntes revolucionàries que havien substituït els poders públics durant la revolució, es mostraren més preocupats per la legalitat que per millorar les condicions de vida de les masses populars. Les lluites polítiques no portaven en lloc perquè en res beneficiaven les classes treballadores.

Era, per tan, el moment de deixar de banda la política i encetar les lluites socials i econòmiques, amb dos sectors ben diferenciats: d’una banda: els partits polítics, i de l’altra: els sindicalistes de l’AIT. Els primers ocupats en reformar el sistema per mantenir-lo, i els obrers bregant per construir una organització capaç de -en paraules de Farga Pellicer, capdavanter sindicalista: “terminar con el imperio del capital, el Estado y la Iglesia para construir sobre sus ruinas la Anarquía y la libre federación de libres asociaciones de obreros”.(*1)

La Federació Regional Espanyola (FRE) 1870-1881

L’AIT veia un món on els treballadors tenien problemes socials i econòmics, no polítics, i per això afirmava que els treballadors estaven assentats en regions, no en nacions. Veia un món amb regions diferenciades, sí, però amb els mateixos problemes globals: esclavatge, servitud, misèria, explotació de l’home per l’home. A aquesta filosofia respon la denominació de: FRE de l’AIT, constituïda en el decurs del Primer Congrés Obrer (Barcelona, 19-26 juny 1870) amb una idea: acabar amb l’imperi del capital; una estructura orgànica: el federalisme; una tàctica: l’acció directa; un rebuig: el parlamentarisme; i una finalitat: la igualtat social, la justícia.

L’empenta de la FRE arribà aviat a les comarques gironines i la Federació local de Girona féu públic el seu primer manifest el 4 de desembre de 1870. Des del segon pis del número 3 de la plaça del Mercadal, divuit homes demanaven unió i solidaritat per oposar la raó a la injustícia i el dret al privilegi. Eren José Fábregas, José Bertrán, Bruno Feliu, Juan Carles, Martín Oliveras, José Anglada, Joaquín Casellas, Patricio Jubert, Andrés Dillet, Gerónimo Solemlloch, José Romeu, Federico Salvador, Joaquín Buxó, José Rodó, Ramón Simorra, Ezequiel Cruz, Joaquín Corominas i Ramón Albertí en representació de sis societats obreres. No foren els únics, ja que Banyoles, la Bisbal, Blanes, Caça de la Selva, Cadaqués, Cornellà del Terri, Figueres, Llagostera, Llançà, Olot, Palafrugell, Palamós, Pont de Molins, Sant Esteve d’en Bas, Sant Feliu de Guíxols i Sant Joan les Fonts comptaren també amb societats obreres adherides a la FRE.(*2)

El discórrer de la FRE fou sinuós i oscil·lant per múltiples raons. La proclamació de la Comuna de París (27 març 1871), amb autogovern popular, igualtat, institucions solidàries, socialització i milícies populars, fou una de les que més influïren, ja que demostrava la capacitat del poble per autoorganitzar-se. Les Corts espanyoles s’apressaren a il·legalitzar l’AIT i al gener de 1872 ja era fora de la llei. Els treballadors hagueren d’organitzar una agrupació clandestina: Los defensores de la Internacional.

L’escissió de la Primera Internacional entre bakuninistes i marxistes també va influir en la trajectòria de la FRE, perquè els seus efectes es feren notar de seguida a Espanya amb la constitució, pels marxistes, de la Nueva Federación Madrileña el 8 de juliol de 1872. Era el pròleg d’un precipici que devindria insalvable entre marxistes i bakuninistes, entre autoritaris i anarquistes.

La insurrecció d’Alcoi i les sublevacions cantonals -contra les que s’emplearen a fons els exèrcits de la República perquè de vegades, sobretot a Andalusia, s’aproparen massa a la revolució social- marcarien la fi de la legalitat per a la FRE. Fora de la llei des del gener de 1874, les Conferències comarcals clandestines acabarien per substituir els congressos a la FRE durant la dictadura de Cánovas (1874-1881). Amb ella arribava una etapa de reacció burgesa, d’anul·lació de les conquestes democràtiques del sexenni revolucionari i de repressió activa del moviment obrer. A la decepció republicana se sumava així la manca de qualsevol via de canalització de les ànsies de canvi. Amb totes les portes tancades, una part del sindicalisme revolucionari obrí la porta de “la propaganda pel fet”, una tàctica insurreccionalista de resposta violenta a la violència de l’estat, que primaria durant aquests primers anys de la Restauració monàrquica, fins la dissolució definitiva de la FRE al febrer de 1881.

Col·lectivisme & Comunisme llibertari

• Anarcocol·lectivisme: propietat col·lectiva, que no estatal, i dret al fruit íntegre del propi treball. Perill de persistència de les diferències socials?
• Anarcocomunisme: distribució igualitària dels recursos, independentment de l’aportació en treball. La burocràcia i l’autoritat -l’estat- serien necessàries per a la distribució igualitària?

Arran la dissolució de la FRE, dues tàctiques convivien dintre del moviment llibertari: la sindicalista, partidària d’enllestir una federació obrera, nacional i sostenible, que contribuís a millorar les condicions de vida dels treballadors; i la insurreccionalista, que veia en la violència el mètode més eficaç per a l’esclat de la revolució i el consegüent canvi social. Els primers, col·lectivistes i majoritaris a Catalunya, triomfaren de moment amb la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona (23-25 setembre 1881), l’hereva de la FRE, que, fent professió de legalisme i rebuig constant de la violència, aconseguí subsistir fins 1888. Els segons però, defensors de l’anarcocomunisme, també tenien partidaris, especialment a Andalusia, on un jornaler podia anar a la presó tan sols per la sospita d’haver llegit La Revista Blanca.

Amb el pretext de la Mano Negra, la repressió s’encarregà d’exterminar -és la paraula- la Unión de Trabajadores del Campo i de posar fi al baluard anarquista d’Andalusia, que triplicava en nombre d’afiliats a Catalunya. Davant la ineficàcia de la FTRE i la repressió, l’anarcocomunisme i la línia violenta marquen la pauta i comencen a fer-se un lloc també a Catalunya, on neix Tierra y Libertad (2 juny 1888) com a òrgan de propaganda anarcocomunista. A les comarques gironines les seccions de Sant Joan les Fonts, Banyoles i Sant Feliu de Guíxols es mostren també partidàries d’aquest corrent ideològic, mentre Olot, Ripoll i la Jonquera comptaven amb seccions de la FTRE.(*3)

Són anys de crisi del moviment revolucionari, però també de confrontació amb l’estat. Els pactes entre petits nuclis substitueixen la gran federació i neixen grups anarquistes locals, com ara el “Grupo Ling” de Palafrugell o el “Grupo El Errante” i el “Grupo París” de Sant Feliu de Guíxols.(*4) El gruix del moviment obrer, però, s’organitzà en mútues, cooperatives de producció i consum i societats obreres locals que demanaven la jornada laboral de vuit hores i defensaven els seus interessos mitjançant la vaga. D’altres -Paulino Pallàs, Santiago Salvador, Miguel Angiolillo- contestaven a la repressió amb trets i bombes per venjar la barbàrie policíaca; i alguns anarcosindicalistes catalans no reculaven en l’empeny de reconstruir la gran federació obrera. Tot plegat, el moviment obrer s’havia convertit en una força social a l’inici del segle XX, que afegia la vaga general i l’ensenyament a les seves tàctiques de lluita. La patronal, naturalment, havia aprofitat la repressió dels processos de Montjuïc per imposar duríssimes condicions de treball i acomiadaments massius als treballadors, contestats amb la vaga general del 16 de febrer de 1902. La UGT, naturalment, estigué en contra de la vaga, però el colapse de Barcelona pels vaguistes era la prova palpable de la influència llibertària en les masses obreres de Catalunya. L’anarcosindicalisme col·lectivista i l’anarcocomunisme insurreccionalista no trigarien en fondre’s per donar, malgrat les èlits de dreta i d’esquerra, una nova empenta cap al sindicalisme revolucionari de masses, que arrelaria definitivament a Catalunya en la segona dècada del segle XX. L’intent de la classe política per convertir la força social del moviment obrer en una força política al servei dels seus interessos havia fracassat.

Solidaridad Obrera

Des de 1904, a poc a poc, la paraula sindicat anava substituint a la denominada societat obrera de resistència, i els anarquistes continuaven organitzats en grups d’afinitat, com ara El Despertar de Palafrugell, la Sociedad Varia de Sant Feliu de Guíxols o La Federación de Figueres, un grup de societats llibertàries aquesta última.(*5) La revolució social, però, necessitava masses i des de 1906 s’obrí pas la teoria del sindicalisme revolucionari: apropar-se als obrers i a les seves societats d’ofici; la lluita sindical, mitjançant l’acció directa, prepararia el proletariat per a la revolució.

Així, per sostreure els treballadors de la influència lerrouxista i superar la crisi del moviment obrer -vagues fracassades, desorganització sindical, persecucions governamentals, represàlies patronals, enganys dels polítics professionals- anarquistes, socialistes i republicans enllestiren la vella federació local barcelonina sota el nom de Solidaridad Obrera, inscrita amb el número 5.303 al registre d’associacions el 13 d’agost de 1907, però constituïda deu dies abans. El 18 d’octubre d’aquest mateix any, amb el suport econòmic de Ferrer i Guàrdia, sortia Soldaridad Obrera, “la Soli”, com a òrgan d’expressió de la federació obrera, amb un atac directe a Solidaritat Catalana, el grup de pressió de la burgesia catalana controlat per la Lliga. Amb la finalitat d’estendre la federació a tot Catalunya es convocà el corresponent congrés (Badalona, 6-8 setembre 1908) on, entre les 112 societats presents, figuraven les de Palafrugell i Girona. Era l’inici de les concepcions i pràctiques anarcosindicalistes actuals. El següent pas seria la constitució de la federació nacional, però s’interposà la Setmana Tràgica, iniciada el dilluns 26 de juliol de 1909.

Sense llum ni gas i atemorits pels trets, tancats i barrats a les seves cases, foren unes nits interminables per a la burgesia barcelonina, els polítics i votants de la Lliga i els simpatitzants de Solidaritat Catalana, reconfortats tan sols pel tro del canó, que disparava contra els revolucionaris. La relació directa entre el nombre de morts i el nombre d’armes de que disposaren els contendients no deixa gaires dubtes, ja que moriren 104 civils, 2 guàrdies civils, 5 militars, 1 guàrdia de seguretat i 1 agent del cos de vigilància municipal; 21 esglésies -de 58- i 30 convents -de 75- foren cremats a Barcelona. Les manifestacions contra la guerra sovintejaren també a les comarques de Girona, i hagué xocs violents amb les forces d’ordre públic a les viles industrials de l’Empordà. A Sant Feliu de Guíxols, Calonge i Palamós calaren foc a l’església i a cadascuna de les dues primeres poblacions cremaren també un convent. A Figueres aixecaren la via fèrria, tallaren el telègraf i hagué un parell de ferits de bala abans de proclamar-se l’estat de guerra a les 19,15 hores del 27 de juliol.(*6)

La repressió de Maura, instigada amb el “Delateu!” de La Veu de Catalunya -llegiu Lliga- fou duríssima i totalment arbitrària, Solidaridad Obrera va perdre dos terços dels seus 15.000 afiliats i el 13 d’octubre, afusellant a Ferrer i Guàrdia, assassinaven el símbol de la lluita. La contradicció entre les paraules i els fets, no ja dels corromputs lerrouxistes, sinó de bona part dels republicans nacionalistes catalans, contribuí a reforçar, justificar i augmentar el fundat rebuig dels obrers catalans contra els polítics. Els socialistes fugiren de Solidaridad Obrera, i a l’estiu de 1910 els anarquistes es feren definitivament amb la direcció del sindicalisme català; a la tardor, en el decurs del segon congrés de Solidaridad Obrera, la constitució de la CNT obria una nova etapa del moviment obrer.

La CNT

Si l’escassa influència de Solidaridad Obrera en el moviment obrer gironí palesava la feblesa d’aquest, no és estrany que cap sindicat de les nostres comarques estigués representat a Barcelona en el congrés constituent de la CNT (30 oct.-1 nov. 1910), amb representació d’uns 166 sindicats, 97 d’ells catalans, que agrupaven al voltant de 11.000 afiliats, un nombre escàs, conseqüència de la repressió que seguí la Setmana Tràgica. Un any després, però, el primer congrés de la CNT (8-10 setembre 1911) aplegava 29.315 afiliats en els 115 sindicats adherits, 11.875 dels quals eren catalans; Girona estigué representada amb 75 obrers, la Bisbal amb 55 i també Olot i Blanes.(*7)

La crida a una vaga general contra la guerra al Marroc i en solidaritat amb els minaires del Nord portà a la detenció de més de cinc-cents militants aquell mateix mes, Josep Negre, secretari general de la CNT, entre ells, afegint el govern Canalejas la clausura de la Confederació a les detencions. Tot i que arran de l’indult de gener de 1913 la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña -la CNT catalana, també una federació de federacions al seu àmbit territorial- tingué vida legal durant alguns mesos, a l’agost tornaria a ser prohibida amb motiu d’una nova vaga. Aixecada la clausura novament el 1914, la seva consolidació no es produiria fins l’octubre de 1915, quan la Soli portava ja cinc mesos sortint diàriament per informar de les vagues.

Contrària a la participació política en les institucions, a la mediació de les autoritats en els conflictes, a les mútues, les caixes de resistència, les cooperatives i els càrrecs retribuïts, però, partidària de l’acció directa i de la vaga general, la CNT deixava clar que la seva acció sindical estaria basada en la lluita de classes i en la independència de la classe treballadora, amb el SINDICAT com a mitjà específic de lluita social, lluny del parlamentarisme socialista, que portava els treballadors pels camins que convenia a la burgesia. No obstant, la Confederació s’aproparia a la UGT amb l’ull posat en la fusió d’ambdues organitzacions.

Amb la consolidació de la CNT, hagué per primera vegada una organització sindical forta a Girona, ja que si entre 1905 i 1910 s’havien constituït 10 societats obreres a la província, entre 1910 i 1918 van aparèixer 103 sindicats, 12 d’aquests a l’Alt Empordà: 4 a Figueres -La Gaveta, La Franqueza, La Paleta i La Unión de Dependientes-, 2 a l’Escala i 1 a Agullana, Pau, Roses, Maçanet de Cabrenys, la Jonquera i Castelló d’Empúries.(*8) Els treballadors s’organitzaven per tot arreu perquè, amb motiu de la primera gran guerra, la burgesia amassava diners a cabassos venent de tot, i el nombre de treballadors industrials no parava de créixer seguint el ritme de la demanda. El problema era que, per les mateixes raons, pujava també el preu de les subsistències i els patrons tan sols deixaven als obrers les engrunes del pastís econòmic. Hi havia, doncs, condicions socials propícies al creixement sindical i també per a la protesta i la revolta.

Tot i el fracàs de la vaga general de 1917 -important a Girona, però en el fons una vaga política, que pretenia la instauració d’un règim lliberal i costà 70 morts- recolzada per la CNT, la confederació anarcosindicalista no deixava de créixer -recordem la influència de la revolució russa- i la patronal catalana decidí plantejar batalla a l’organització dels treballadors mitjançant el locaut, una tàctica que, defensant les seves poltrones, no agradava gaire al govern espanyol, però que recolzaven les juntes militars. Dit i fet, nacionalistes catalans i militars espanyols s’aliaren contra la Confederació. Era l’inici del pistolerisme. La pela era la pela, i el poder el poder.

Pistolers contra la CNT

Estratègies de lluita i d’organització social com el sindicat únic de ram productiu, adoptat per la Regional catalana en el congrés de Sants (28 juny-1 juliol 1918) -on Figueres estigué representada amb 120 afiliats per Santiago Archiaga- i pel conjunt de la CNT en el de La Comèdia (Madrid, 10-18 desembre 1919) -on la delegació de Figueres representava ja a 651 afiliats(*9)-, resultaren tan efectives que fins i tot la patronal començà a organitzar-se imitant l’estructura confederal. Davant el creixement de l’organització arreu Catalunya -la província de Girona passà dels 1.946 afiliats de l’any 1918 als 30.901 del 1919, agrupant la pràctica totalitat dels obrers industrials-, la burgesia catalana, alhora que s’oposava a les reformes laborals governamentals en nom de la no intervenció, demanava cada vegada més la intervenció de l’estat en la repressió del moviment obrer. Vaja, que les fàbriques eren seves, la sang i la suor dels treballadors també, i els fusells devien garantir que tot continués igual.

En un context prerevolucionari, però, la CNT va superar els quatre-cents mil afiliats a Catalunya, i vagues com la de La Canadiense demostraren a la burgesia l’alt grau d’organització aconseguit per l’anarcosindicalisme. Ni l’aliança amb els sabres dels militars els assegurava la victòria en el cas d’un cop de força contra els treballadors. Optaren per la guerra bruta i foren per feina. Tot valia contra la CNT: el sometent, la guàrdia civil, l’exèrcit, l’estat de guerra, la Unió Ciutadana, els sindicats “lliures”, el terrorisme patronal i governamental, la supressió de garanties, el locaut, el cooperativisme, el sindicalisme catòlic, la deportació, la tortura, l’assassinat, la llei de fugues… Es tractava d’acabar amb l’organització de socarrell i per tots i qualsevol mitjà. El mateix Besteiro, un socialista moderat que veia en l’anarquia una utopia burgesa, parlava en el parlament de “plan cinegético” i de “verdadera cacería” d’obrers a Barcelona. Quan s’assassinava a tant la peça, segons la importància del sindicalista, la legítima defensa no era discutible. Pestaña ens explica que “se volcaron las cajas de los fondos de los Sindicatos, entregando hasta el último céntimo para comprar pistolas y fabricar bombas“.(*10) Les xifres d’una lluita desigual parlen per elles mateixes. Les del quadre del costat corresponen a Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. El nombre de morts, però, superà els 700 a Catalunya. La burgesia catalana acabaria propiciant la dictadura per defensar els seus interessos.

“Entérense ustedes los militares: todo golpe de Estado debe empezar por aplastar a los anarquistas catalanes” l’explicava Cambó a Primo de Rivera en el dinar de Caldes de Malavella on l’incitava al cop d’estat.(*11) L’agost de 1923, Puig i Cadafalch -president de la Mancomunitat- i d’altres nacionalistes s’oferiren al capità general de Catalunya per recolzar el seu cop d’estat a canvi d’una disposició favorable a l’autonomia de Catalunya. Pensaven de veritat “els de la seba” -com eren coneguts despectivament per les classes populars- que una dictadura militar respectaria alguna cosa, o estaven aterrits davant l’empenta de la lluita de classes? L’autonomia era tan sols una disculpa, el que els importava de veritat era el cop d‘estat, el control social. Naturalment, acabarien beneficiant-se econòmicament amb la dictadura. El secretari general de la UGT, Largo Caballero, no tingué tampoc gaires escrúpols per col·laborar amb el dictador mitjançant els comitès paritaris.

any patrons encarregats obrers altres 1916 2 1 1917 2 1 3 1917 vaga general 28 5 1918 4 3 8 1919 4 3 12 6 1920 8 4 33 3 1921 5 9 83 5 1922 1 22 1923 4 4 39 5 totals 27 27 229 24

Una relació exhaustiva dels capdavanters obrers assassinats a PEIRATS, José, La CNT en la revolución española, vol. I, Cali (Colòmbia), La Cuchilla, 1988, p.32.

La CNT, per contra, seria clausurada el maig de 1924, i els principals responsables de l’organització a l’Escala, Salt, Massanes, Breda, Hostalric i Palafrugell, detinguts. La Federació local de la CNT de Figueres passà a la clandestinitat. A les acaballes de la dictadura, el 1929, però, tornaria amb força a la capital de l’Empordà.

República i CNT a Figueres

El 1929 trontollava la dictadura de Primo de Rivera i els treballadors tornaven a organitzar-se. Per això a Figueres, un dissabte a la nit, es reuní una assemblea de treballadors a la societat recreativa Erato, localitzada a l’actual carrer Pep Ventura, constituïda aleshores majoritàriament per obrers i petits botiguers. Amb el cafè i la sala de ball plens de gom a gom, acordaren, gairebé per unanimitat, constituir un sindicat i adherir-se a la CNT.(*12) Amb seu a l’antiga impremta del carrer Vilafant, el sindicat començà amb quatre seccions: fusters, construcció, metal·lúrgia i oficis diversos. Comptava també amb biblioteca, i a la nit es feien cursos d’ortografia i gramàtica catalana i castellana. El salari rondava aleshores les 6 pessetes diàries i, mitjançant la negociació i algunes amenaces de vaga, aconseguiren pujar-los fins les 8 pessetes.

Proclamada la república l’abril de 1931, els anarcosindicalistes figuerencs foren capaços de forçar l’alliberament del poeta llibertari Elías García i d’altres presos socials engarjolats al castell, i el 29 de maig, presidida per Jaume Segalà, tingué lloc a la sala Erato la primera assemblea de la CNT. La detenció de Durruti pel fet de parlar en un míting el 14 de juny a Girona és simptomàtica de la situació de la Confederació. La CNT va respondre a la detenció amb una vaga general de 24 hores i una manifestació. El dia 17 la resposta dels gironins fou tan massiva que a mig matí l’alcalde Santaló prometia alliberar-lo o dimitir. A les 3 de la tarda ja havien proclamat l’estat de guerra, i una hora després, amb la plaça de la República atapeïda, fins i tot el governador militar hagué de sortir al balcó del consistori. Pobret!, no entenia res, tot aquell enrenou per un “delinqüent comú”? El que havien de fer els “obrers honrats” era treballar… per la república, és clar.(*13) Passada mitja nit Durruti fou alliberat. Pel que fa a Figueres, malgrat els entrebancs de l’ajuntament encapçalat per Marià Pujolà, la CNT aconseguí portar a terme un míting de propaganda sindical al teatre principal el 2 de setembre de 1931. El sindicat comptava llavors amb uns 700 afiliats i un home jove, Buixeda, passava a fer-se càrrec de la secretaria general, portada fins aleshores pel veterà militant Segalà. L’11 d’aquest mateix mes, davant la utilització d’esquirols en la vaga de blanquers de can Geli, tingué lloc a Figueres la primera vaga general del període. El febrer de 1932, en protesta per la deportació a Bata dels obrers revoltats a Fígols, arribaria la següent, convocada per la CNT.

Aquest any de 1932 el sindicat es traslladà a l’antiga fàbrica de xocolata del carrer Llers, un ampli local que els permetia fins i tot portar a terme representacions teatrals de caire social. El teatre municipal i la plaça de braus acollien les conferències i els mítings. El nombre d’afiliats, però, havia baixat força com a conseqüència de la crisi trentista -els trentistes, contraris a les tàctiques insurreccionalistes, formaren els Sindicats d’Oposició de la CNT- i eren al voltant de 400. Amb el bienni negre arribaria la repressió i la clausura del sindicat, raó per la que la fusteria de Joan Quer -establert pel seu compte davant el pacte de la fam que el feien els patrons-, al carrer Tints, es convertí en el punt de trobada dels militants, i des d’allà es coordinaven les relacions amb la comarca i la resta de Catalunya, malgrat tota mena d’inspeccions policíaques.

Joan Quer Nolla, militant de la CNT, nascut l’agost de 1905, era fuster de professió i, com a víctima del pacte de la fam (una estratègia dels patrons per deixar sense feina als sindicalistes més destacats, amb la intenció de fer-los emigrar), havia de guanyar-se la vida treballant pel seu compte en un taller del carrer Tint de Figueres. Clausurat el sindicat durant el període de repressió que seguí als Fets d’octubre de 1934, Joan Quer, que patí la presó per aquests fets, assumí la secretaria de la CNT figuerenca durant la clandestinitat i convertí el seu taller en lloc de trobada, seu de la Confederació i punt de contacte amb els militants de la comarca i amb el Comitè Regional de Catalunya. Per aquesta raó, tant la seva mare com la seva companya, Joaquima Viusà Carbonell, patiren de valent els interrogatoris de la policia. Aixecada la clausura del sindicat, Joan Quer es responsabilitzà de la presidència del Sindicat d’Oficis Varis de la CNT de Figueres i el seu germà Joaquim acceptà la secretaria. Amb posterioritat, després de l’esclat de la revolució el 19 de juliol de 1936 i de la constitució del Comitè Antifeixista de Figueres, com a conseqüència d’alguns canvis que tingueren lloc al comitè, Joan Quer passaria a formar part del mateix en representació de la CNT. El 30 de juliol de 1936, Joaquim Quer sortia com a milicià en un dels 45 cotxes que, des de Figueres, es dirigiren cap al front d’Aragó. Formaven la centúria Jubert, que, integrada en la columna Ortiz, lluitava a Torres de Alcalá durant les primeres setmanes d’agost. Joan restà a Figueres perquè la CNT no el va deixar marxar, però a meitat d’agost va anar amb una columna d’intendència. Joaquim va tornar i Joan es va quedar. Amb la línia del front sense definir, Joan Quer i un grapat de joves milicians de Figueres deixaren la vida el 22 d’agost de 1936 en una emboscada al sector de Monte Lobo, a prop de Belchite, mentre una part dels seus companys de centúria s’incorporarien més tard a la columna Durruti, que participà en la defensa de Madrid. A Figueres, com a homenatge a tota una vida de lluita per la justícia social, el carrer Tints portà el nom de Joan Quer fins l’entrada de les tropes franquistes, el febrer de 1939.

No eren els polítics d’esquerres ni els nacionalistes allò que preocupava al poder, era la CNT i el seu projecte de revolució social. Per això, Fernández Ampón, general comandant militar de Girona, i el capità José Rojas signaren el 7 de maig de 1935 una circular, que fou enviada a tots els ajuntaments, on es qualificava a la CNT d’organització criminal que subsistia gràcies als atracaments. Afirmaven també que les cotitzacions al sindicat eren il·legals perquè servien per a la comissió de crims, i demanaven la col·laboració de les autoritats civils amb denúncies concretes. Aquest mateix mes els delegats de l’Alt i Baix Empordà de la CNT es reuniren un diumenge als afores de Figueres, sota l’ombra d’uns garrofers, amb el delegat provincial de l’organització i un altre delegat regional per establir un pla d’actuació concreta si es produïa un cop d’estat.(*14)

La victòria del Front d’Esquerres el febrer de 1936 possibilità que el sindicat de la Confederació tornés a obrir portes. Els escassos recursos econòmics, però, els obligà a deixar el local del carrer Llers i tornar de nou al carrer Vilafant. A la reorganització de Figueres, Roses, l’Escala i Orriols se sumaren d’altres pobles que fins aleshores no estaven organitzats. Joan Quer presidia el sindicat el març de 1936 i, amb motiu de l’1 de maig, la CNT, conjuntament amb el sindicat agrari de Figueres i la federació local de sindicats que agrupava les faccions socialistes i comunistes, es concentraren al Parc Bosc per exigir, entre d’altres reivindicacions, el repartiment de la terra dels majors propietaris i de l’església i el tancament del patronat de la Catequística, que arreplegava les forces més reaccionàries de la ciutat. Frederic Bosch i Antoni Orta signaren el manifest per la CNT.

El juny de 1936, tot i conservant la denominació de Sindicato Obrero de Oficios Varios de Figueres, la CNT figuerenca era de fet una Federació local que agrupava uns 300 afiliats en 16 sindicats: construcció, fusters, pintors, lampistes i electricistes, alimentació -amb tres seccions; vària, xocolates i farines-, agricultura, barbers, professions liberals i ensenyament, ram de vestir, espectacles públics, ferroviaris, transports, metal·lúrgia, indústries vàries -amb una secció femenina-, administració i sanitat.(*15) El míting del 7 de juliol, on havien de parlar Antonio Ortiz, Vicente Pérez “Combina” i Federica Montseny, a quarts de deu del vespre al teatre municipal, s’hagué de suspendre com a conseqüència de l’accident patit pel cotxe que els portava des de Barcelona.

Malgrat que la crisi trentista havia reduït la militància confederal a les comarques gironines -11.420 afiliats el 1931 front 4.361 el maig de 1936-, el 16 de juliol la majoria dels anarcosindicalistes de la comarca estava a l’aguait i no era endebades, ja que la CNT coneixia els preparatius del cop d’estat. El 19 de juliol Figueres es despertava amb les quatre cantonades de la rambla ocupades per una companyia de metralladores. Alhora que les armes encaraven els principals caps de carrer de la ciutat, alguns piquets de soldats enganxaven pels carrers el ban que declarava l’estat de guerra a Figueres.

La revolució de 1936

Tot i que a les comarques de Girona el cop d’estat va triomfar per tot arreu sense cap problema, el seu fracàs a Barcelona obrí les portes a l’acció popular, i en el cas de Catalunya a la revolució, ja que una part dels treballadors conservà les armes i les feu servir per estendre la revolució i defensar els seus interessos. Arribaren així els comitès antifeixistes locals, les milícies i la repressió de caràcter anticlerical i de classe. També els canvis socials estructurals amb les incautacions, les municipalitzacions, les col·lectivitats i el control obrer de bona part de l’economia de Catalunya. El protagonisme de la CNT, o dels homes i dones que militaven sota les seves sigles, és innegable, perquè està reflectit als llibres d’actes dels ajuntaments, a la correspondència, als arxius,…

Pel que fa a Figueres, Anselmo Pinardell i J. Estrada formaren part del comitè antifeixista en representació de la CNT -amb motiu dels posteriors canvis, els anarcosindicalistes Joan Quer i Miquel Peronella entrarien també-. Mitjançant els taxis de la ciutat, des del mateix 19 de juliol intentaren estendre i coordinar la revolució, arribant fins a Torroella de Montgrí i Portbou en els seus viatges.(*16) Després d’alguna pressió popular davant el castell per a que els militars els entreguessin les armes, una part d’aquestes passaren a mans del poble el dia 22.

Una de les primeres conseqüències dels canvis estructurals que introduïren en l’economia i la propietat beneficià els treballadors, ja que a més de cobrar les 45 pessetes de la setmana de mobilització que seguí al cop d’estat, enllestiren una política de plena ocupació per acabar amb l’atur forçós intensificant els treballs de cobertura de la riera Galligans. Amb èxit, perquè després de la victòria franquista el rector de Figueres, Buenaventura Guardiola, es queixava de que “para dar trabajo a la horda se llevó a cabo una empresa en la que gastaron 400.000 ptas de largo“.(*17) Li sabia greu. El 16 d’octubre, però, la corporació municipal -amb 6 regidors de la CNT, 6 d’ERC, 4 del PSUC, 2 del POUM i 2 dels rabassaires- aprovava la gestió del comitè i triava per aclamació a l’anarcosindicalista Josep Viusà com a alcalde.

Pel que fa a l’obra constructiva de la revolució portada a terme a l’Empordà, es constituïren, com a mínim, 24 col·lectivitats agràries a la comarca, que explotaren terres i bestiar de manera autogestionària:: l’Armentera, Bàscara -Orriols-, Boadella d’Empordà, Cabanelles, Cadaqués, Cantallops, Castelló d’Empúries, Darnius, l’Escala, el Far d’Empordà, Figueres, Garrigàs i Arenys d’Empordà, Llançà, Pau, el Port de la Selva, Rabós, Roses, Sant Pere Pescador, la Selva de Mar, Viladamat, Vilajuïga, Vilamacolum i Vilanova de la Muga. Altres cinc: Agullana, Cistella, Espolla, Palau-saverdera i Vilamaniscle, també explotaren terres i boscos col·lectivament a jornal o a preu fet per compte del consell municipal o del sindicat agrícola.(*18)

Si la col·lectivització agrària fou important a l’Empordà, tot i que minoritària, la col·lectivització de la indústria, els serveis i l’habitatge fou bastant més generalitzada, especialment a Figueres, on els treballadors estaven organitzats. La seva actuació abastà tots els camps, des de la transformació de la indústria metal·lúrgica per a la producció de material bèl·lic, fins a necessitats tan peremptòries com la construcció dels urinaris de la rambla, passant per la recuperació de les pedres de la demolida església de sant Pere per a, segons Joaquim Quer, aixecar algunes estructures en el que avui és el nou hospital de Figueres. A la resta de la comarca els esdeveniments no discorrien de manera diferent, com exemplifica la col·lectivització de la fàbrica de suro d’Agullana o del palau i les caves de Peralada. Fins i tot aquest reducte medieval de “Mateu el del ferro” tingué un sindicat de la CNT amb gairebé 100 joves afiliats i un alcalde anarcosindicalista: Enric Vila, elegit com a tal per la corporació municipal el 23 d’octubre de 1936.

Tot i que encara avui es nega l’existència històrica a Enric Vila o s’amaga que va ser un ple de l’ajuntament de Figueres el que va aprovar “enderrocar l’edifici que fou Esglèsia parroquial i fer desaparèixer tots els signes de significació religiosa de edificis, vies públiques i cementiri” el 3 de novembre de 1936, quan les pròpies actes municipals parlen de “l’extingit Comitè antifeixista“.(*19) La documentació és tossuda. La revolució no fou obra de quatre eixelebrats, sinó que, al principi, tingué un ampli recolzament popular i esmicolà tots els organismes de l’estat, que, com a estructura de poder i de control social, va desaparèixer.

La dissolució dels comitès locals i la constitució dels nous ajuntaments, però, operaren en contra de la revolució, perquè tragueren poder als homes i dones que la propiciaven i obriren les portes a la intervenció dels polítics a partir de l’octubre de 1936. L’entrada de la CNT al govern de la Generalitat fou un factor determinant en aquest sentit, ja que la participació governamental implicava necessàriament un compromís: la concentració i la centralització del poder. El poder, com sabem, sempre defensa interessos, i no precisament els de les classes populars.

El fracàs de la revolució des de dalt

L’entrada de la CNT als governs català i espanyol per “legalitzar” la revolució i aconseguir armes per lluitar contra el feixisme suposava formar part d’uns organismes que no controlava. Les cessions continues eren inevitables, i foren en augment a mida que la CNT acceptava la recollida de les armes i la mobilització de les lleves. Aquesta estratègia fou la que va permetre tornar al poder a la classe política i convertí en polítics a bona part dels dirigents anarcosindicalistes.

La gestió dels comitès -de vegades avalada per assemblees generals de tota la població- s’havia caracteritzat per la confiscació dels mitjans de producció, el repartiment dels recursos i del treball entre la població -en alguns casos, burgesos i capellans foren obligats a treballar- i la defensa de la revolució amb les armes, amb una repressió de caràcter anticlerical i de classe en algunes ocasions. La gestió dels consells municipals, per contra, supeditada a acords i majories polítiques, estigué més en funció de negociacions i estratègies polítiques que de la distribució igualitària dels recursos, tot i que, al principi, beneficià a les classes treballadores.

No tot va ser espontaneïtat revolucionària, però. Les Hermanitas de los pobres encara exigien a finals d’agost de 1936 la partida de baptisme per ingressar al seu asil, els soldats del castell continuaven rebent a finals de novembre les 4 ptes. diàries que havia establert el comitè, l’ajuntament enviava cartes al “Cabdill de la Comandància de la Guàrdia Nacional Republicana de Girona“, i Viusà ja cobrava el salari màxim -500 ptes. mensuals- el gener de 1937.

Miquel Peronella al front de les milícies, Frederic Bosch de l’assistència social, i Francesc Callol de la qüestió agrària foren alguns dels més destacats militants de la CNT del període a Figueres. La col·lectivització i el control obrer de la indústria i d’alguns serveis es coordinaven des dels sindicats i eren portats a terme per delegats i militants de base. No faltaren, però, els problemes greus, i les 2.000 persones -dones, majoritàriament- que es manifestaren el 17 de març de 1937 a Figueres per la manca de pa, són la prova. Les mancances eren reals i les connotacions polítiques de la manifestació també. El 15 d’abril un fet similar, instigat per ERC i UGT, tenia lloc a Torroella de Montgrí.

L’aliança ERC-PSUC per reconduir la revolució s’anava enllestint. A finals d’abril les forces d’ordre públic feren un intent d’ocupar Figueres. Davant la ràpida organització de les milícies, però, desistiren. Tot i això, les metralladores instal·lades per la CNT hi eren a les entrades de la ciutat el dilluns 3 de maig, data de l’assalt a la Telefònica de Barcelona, i inici del cop de força d’ERC-PSUC contra la CNT i el POUM amb una finalitat clara per part dels primers: reduir el poder polític i social que la CNT havia aconseguit posicionant-se al capdavant de la majoria de les iniciatives revolucionàries o defensant-les.

El maig de 1937, “de haber querido la verdad es que no teníamos ni para un bocadillo. En espacio de 24 horas todo habría terminado. Nuestra provincia no se movió. Estaba en nuestras manos. No teníamos problema. Pero aquello llevaba camino de derrumbarse. Y se derrumbó. Asqueado de todo, desilusionado, decidí pocos días después abandonar todas mis responsabilidades. Y me fui al frente“.(*20) És el resum de qui fou secretari general del Comitè Antifeixista de l’Alt Empordà, Vicens Soler. Alguna cosa sí s’havia mogut a la comarca, perquè una centena d’afiliats al PSUC fugí cap a França. No obstant, al optar per la negociació els màxims responsables de la CNT, la derrota anarcosindicalista fou clara, i el 18 de maig la CNT i el POUM de Figueres entregaven les seves armes en l’ajuntament. La revolució havia estat definitivament derrotada. Stalinistes i republicans es repartiren el poder, i la CNT, ja sense utilitat per a la classe política, fou desallotjada dels principals òrgans de poder. Malgrat alguns casos puntuals, els ajuntaments de la regió de Girona no foren una excepció en aquest sentit.

Guerra, exili, mort, repressió

Derrotada la revolució, tan sols quedava la guerra. No tots els anarcosindicalistes estaven d’acord, però, en lluitar i morir per una república burgesa que, en el cas de vèncer, tornaria a relegar-los a la condició d’assalariats. Tot i això, la immensa majoria dels llibertaris eren al front lluitant contra el feixisme a les divisions confederals (les 25, 26 i 28). A Figueres, Frederic Bosch, Jaume Callís, Jaume Buxeda, Miquel Esteba i Josep Salleres integraven la junta local de la CNT; la FAI funcionava a través d’un secretariat; i Mujeres Libres, a l’igual que a altres sis poblacions gironines (Guíxols, Girona, Palamós, Lloret, Puigcerdà i Roses), tenia seu a Figueres.

La destrucció de les col·lectivitats aragoneses l’estiu de 1937 per les tropes de Lister és indicativa de la deriva dels esdeveniments. Havia arribat l’última fase contra la revolució social: l’atac armat. A la reraguarda, a l’Empordà, els antics posseïdors dels béns de producció, coberts ara sota les sigles de l’ERC, el PSUC o la UGT, es veien amb prou força per reclamar allò que consideraven seu: terra, edificis, indústries, maquinària, vehicles, etc. Davant la clara política contrarevolucionària portada a terme des de les institucions, els llibertaris s’apressaren a intentar legalitzar les col·lectivitats. Sense gaire èxit.

Amb l’avenç de la guerra, el nombre de joves que s’incorporaven al front augmentà sense parar. El febrer de 1938 ja hi eren la majoria dels que tenien 18 anys, i a l’abril cridaren als de 17. Massa joves i sense preparació militar, foren les víctimes clamoroses de la batalla de l’Ebre, i no sempre moriren per les bales franquistes, ja que, quan fugien atemorits davant una defensa impossible, eren afusellats per escamots enllestits pels que ordenaven resistir per sobre de tot.(*21) Per als alts comandaments i els polítics tan sols eren carn de canó, útil per defensar la seva vanitat, el seu poder o l’hegemonia política que detentaven.

Són coneguts els bombardeigs de Figueres per l’aviació feixista, la fugida cap a l’exili, els camps de concentració francesos, la incorporació de molts llibertaris a la resistència francesa i la fi d’una part d’ells als camps d’extermini nazis. També és coneguda la repressió franquista a l’Empordà, Catalunya i Espanya, amb centenars de gironins afusellats o morts, no pel fet de ser empordanesos, catalans o espanyols, sinó per la seva militància a les organitzacions de classe i per la seva lluita per aconseguir una societat més igualitària i justa.

Pel que fa a la resistència i a la llarga lluita contra la dictadura, cal destacar que fou el grup d’acció de Joaquim Pallarés el que l’inicià al districte d’Hospitalet a finals d’abril de 1939; i també que fou un gironí de Cassà de la Selva, Esteve Pallarols, el primer secretari de la CNT clandestina, elegit a principi de maig de 1939. La idea de reconstruir la Confederació a les comarques gironines fou presa a les acaballes de 1942 o començaments de 1943 per alguns presos anarcosindicalistes, Baldomero Royo entre ells. Aquell mateix any, al petit castell de Montjuïc de Girona es reuniren Ángel Molina, Frederic Batlle, Ricard Creixans, Rodrigo Martínez, Antoni Amat, Josep Pesseta i Enric Viñolas per constituir el primer comitè de la CNT gironina, amb Molina com a secretari general.(*22)

L’escissió de 1945 entre apolítics i col·laboradors amb l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques debilità el moviment llibertari. Tot i això, la provincial de Girona de la CNT estava prou organitzada el 1947. Amb més de dos-cents afiliats, principalment del Gironès, la Selva i la Garrotxa, havien enllestit un comitè provincial, alguns quadres confederals i exhaurit 1.200 segells de cotització. Gairebé la meitat dels militants gironins caigueren a partir del 25 de febrer d’aquell any, dia en què ingressaren a la presó més de setanta cenetistes. Aquests fets, anomenats “la tragedia de Gerona” per J. Sans Amat en la premsa de l’exili -en referència als maltractaments patits pels detinguts- desarticulà la CNT gironina.

La repressió que seguí a l’intent fallit d’atemptat contra el comissari Quintela (Barcelona,1949) gairebé acabà també amb els activistes llibertaris. Tan sols la fornada dels maquis més irreductibles (Marcel·lí Massana, “Quico” Sabater, Ramon Vila) és prou coneguda, tot i la seva lluita individual al marge de l’estructura confederal. Potser és aquesta la raó de la seva fama. Sigui com sigui, la mort de “Caracremada” el 1963 coincidí amb els primers intents de conformar CC.OO com a força sindical clandestina. En aquestes dates, els anarcosindicalistes de l’exterior seguien dividits, i el grup de l’interior que defensava la “reforma” del sindicat vertical mitjançant els famosos “cinc punts” no se’n havia sortit amb la seva. Des de finals dels anys seixanta, nous grups llibertaris autònoms, deslligats de la generació del 36, es constituïen arreu Espanya i especialment a Catalunya. El de Figueres fou un d’ells.

Els últims anys de la dictadura

L’any 1969, a més de ser l’any en què començaren les primeres classes públiques de català a la ciutat, fou també l’any en què, amb la constitució d’un comitè d’acció a l’institut Muntaner per part d’alguns joves d’entre 16 i 17 anys, s’inicià la reconstrucció de la CNT de l’interior a l’Alt Empordà. La primera acció d’aquest grup, encapçalat per Jordi Torrent, foren algunes pintades contra el procés de Burgos, i el primer full volant signat pel MOVIMIENTO LIBERTARIO es repartí a Figueres amb motiu de l’1 de maig de 1970. Esborrar algunes pintades amb la signatura CNT-FAI, que havien aparegut a la sala Erato, també donà feina a la brigada municipal el 15 de juliol d’aquell mateix any. El novembre era la guàrdia civil qui tenia feina per recollir els fulls signats pel grup de la CNT “Justicia y Libertad”. Un intent de vaga a l’institut, impulsat pel grup llibertari per protestar pel procés contra els independentistes bascos, no reeixí, tot i la simpatia que aquells despertaven aleshores entre els opositors a la dictadura.

Amb el desplaçament d’aquest primer grup cap a la universitat de Barcelona (on s’integraren en el grup anarquista Negro y Rojo, que editava Tribuna Libertaria), d’altres es feren càrrec de portar les idees àcrates a Figueres i, en aquest sentit, Joan Matas i un petit nucli de joves, que es reunien al cafè Español de la rambla, formaren el grup Cronstadt el 1971. D’aquest any és també la primera octaveta dels “Grupos Anarquistas de las comarcas gerundenses”, una crítica al capitalisme i a l’estat que, a l’igual que el full de l’1 de maig, havien imprès a Perpinyà amb el suport de Paco Soler. El 2 de febrer de 1972 tornaven a córrer per Figueres fulls signats per la CNT-AIT.(*23) Una munió de grups llibertaris i autònoms nous, amb les més diverses tendències, es deixava sentir aleshores arreu. Si escau, esmentar el cas de Francesc Tubau, de l’Escala, condemnat a deu anys de presó per una acció a Platja d’Aro, i també el MIL (de principi de 1972 a l’agost de 1973) en homenatge a Puig Antich.

El 1974, el grup format per J. Torrent, Anna Falgàs i J. M. Benejam era l’impulsor de la CNT clandestina a Figueres, al que s’afegiren posteriorment Alfons Romero, Martí Palahí i Toni Egea. Per aquesta raó el grup va ser invitat a la Primera Asamblea Confederal de Cataluña, que finalment tingué lloc a l’església de sant Medir (Sants) el 29 de febrer de 1976. Assistiren unes 500 persones de les 700 invitades. Feia quatre mesos que el vell dictador havia mort al llit, però la llibertat no la regalaven. El maig de 1976 el primer número de la Soli era al carrer en un context difícil, ja que el PSUC feia servir CC.OO (constituïdes a Figueres el mes d’agost) com a trampolí en l’intent d’imposar un sindicat únic, un nou verticalisme, vaja! Per aquesta raó la CNT s’havia negat el juliol a integrar-se en la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (COS). Davant l’hegemonia dels “cocos” en la COS, els empresaris feien tot el possible per potenciar una UGT gairebé inexistent. Amb l’ajut dels calés dels sindicats europeus i americans, acabarien per mig inventar-se-la amb motiu de les eleccions sindicals.

El 30 d’octubre de 1976 tingué lloc a Mataró el primer míting de la CNT de Catalunya. Assistiren unes 4.000 persones i fou la seva primera demostració de masses, gent jove la majoria. Un mes després la CNT recolzà la vaga general arreu Espanya, tot i prevenint els treballadors contra la manipulació dels polítics. Davant el referèndum de la reforma política (6 desembre 1976) la Confederació demanà l’abstenció activa. Fins aleshores, la propaganda repartida a Figueres l’havia signat primer el comitè nacional i després la regional catalana. En aquella ocasió, però, tot i que repartiren propaganda feta a Barcelona, el grup de Figueres enllestí la seva pròpia campanya contra el referèndum.(*24) Tenien més militants (el nou grup de Víctor Sánchez, Regis, Gibert i Joan Sala) i accés a un ciclostil (el de l’OJE). Eugenio Méndez i algun altre, amb la disculpa d’elaborar la revista oficial de l’institut que patrocinava l’OJE, podien imprimir octavetes i propaganda confederal, com fou el cas. Torrent i Benejam foren detinguts amb motiu d’aquesta campanya per la policia municipal i, després de passar la nit al calabós municipal, entregats a la policia nacional. Sortiren al cap d’unes hores. El fracàs de la vaga general i l’èxit del referèndum, però, deixaren clar que no hi hauria ruptura.

La Federació Local de Figueres

El treball organitzatiu dels militants figuerencs aviat començà a donar fruits i el març de 1977 tot rutllava. En un context en què l’oposició prometia controlar el carrer si havia avenç cap a la democràcia i, alhora, jugava a revolucionària per legitimar la reforma, calia donar a conèixer la CNT i aquell mateix mes començaren una campanya de propaganda. Amb una “vietnamita” editaren el primer número de Documentos del Sindicalismo Revolucionario, dedicat als estatuts de l’AIT, i també el número zero de Noves Remenses, com a òrgan dels treballadors del camp de la CNT-AIT de l’Alt Empordà, on, rememorant la revolució de 1936, demanaven la col·lectivització, el treball en comú i l’autogestió de la terra.

Malgrat que la CNT no es legalitzaria fins el 7 de maig, el sindicat de Figueres preparà tot seguit la seva presentació pública. Amb el vist-i-plau del rector del Poble Nou, que els cedí el local parroquial, el diumenge 3 d’abril de 1977 a les 12 del matí el sindicat anarcosindicalista intentà fer la seva presentació pública a Figueres. Un cartell i algunes octavetes bilingües repartides amb anterioritat havien convocat a l’acte en les vivendes de sant Josep. Els assistents es trobaren penjat a la porta l’avís que prohibia portar-lo a terme. La CNT tenia aleshores a Catalunya 42 federacions locals i 81 sindicats.

Artemio García, que havia estat enllaç de Cipriano Mera durant la guerra civil, s’encarregà de trobar un local. No va trigar gaire en llogar-lo i una colla de la construcció acabà d’endreçar-lo per a seu social del sindicat. La federació local havia posat la primera pedra i una nova octaveta indicava als figuerencs que la seu social de la CNT era al número 7 del carrer Fages de Climent, on farien permanències cada dia feiner de 7 a 9 del vespre i els dissabtes de 5 a 8. Els treballadors no trigaren en apropar-se i molt aviat eren més de 80 militants, que s’estructuraren en cinc seccions: construcció, metal·lúrgia, ensenyament, telèfons i oficis varis. Després d’una visita de Josep Santaló, el militant figuerenc que més contacte havia tingut amb l’exili confederal des de finals dels anys seixanta, i Vicens Soler, un militant representatiu de l’exterior, els exiliats a França es deixaven caure per la federació local molts dissabtes i començaren a contribuir al sosteniment econòmic de la mateixa.

El 14 de juny de 1977 l’últim pres polític d’ETA sortia de la presó i el dia següent la UCD guanyava les eleccions. El triomf de la reforma era un fet. El poder de convocatòria de la CNT, amb més de 150.000 persones en el míting de Montjuïc el 2 de juliol, també ho era. Pel que fa a l’Alt Empordà, la CNT feu la seva presentació pública a Roses el 7 d’octubre, i el conflicte laboral d’Eurocaresa era simptomàtic de les lluites d’aleshores. Farem cinc cèntims. L’empresa, dedicada a la construcció de rulotes, l’octubre de 1977 va pujar el salari a una minoria i esclatà el conflicte. Diverses assemblees triaren un comitè de fàbrica de quatre treballadors on hi havia dos militants de la CNT. L’intent de vaga fou tallat per les amenaces de Valentín Suárez, directiu de l’empresa i membre de la UGT. Alhora CC.OO intentava monopolitzar la possible vaga davant l’opinió pública i els representants de la CNT eren amenaçats amb represàlies econòmiques i judicials. Com a conseqüència d’aquests factors el conflicte s’estancà, i a finals de novembre els dos membres del comitè que militaven a la CNT no foren admesos a l’assemblea per estar de baixa per accident. A l’igual que avui, l’objectiu dels sindicats oficials era impedir l’autonomia dels treballadors.

El mes de desembre els afiliats a la federació de Figueres havien arribat a 161 i la secció d’ensenyament havia enllestit un Ateneo Popular (cultura i esbarjo). Aquell mateix mes sortí el primer número de Viento del Pueblo, com a òrgan de la Federació Local, i de tan en tan s’editava a multicopista un full volant que, amb el títol de Vidas Ejemplares, denunciava amb dades concretes la procedència política i els interessos econòmics d’algun cacic local o de personatges que intentaven acomodar-se com a demòcrates. L’Escala, Llançà i la Bisbal tenien enllestits els seus propis sindicats i s’intentava obrir un altre a Roses. Amb més de 300 sindicats i 65.839 afiliats a Catalunya, la consolidació de la CNT semblava clara. La de la federació de Figueres també, quan el febrer de 1978 es feu la primera reunió per constituir el sindicat del metall, ja que la secció d’aquesta branca havia superat els 25 afiliats. El sindicat de la construcció feia algun temps que rutllava. Encara no havien començat a patir els efectes del cas Scala (15 gener 1978), muntat per un confident de la policia per aturar l’única organització sindical que no acceptava el pacte social enllestit per la classe política a la Moncloa.

La crisi del 5è congrés

L’acció directa sense intermediaris, mitjançant entrevistes obrer-patró i un delegat del sindicat, fou la tàctica de la CNT de Figueres durant aquells anys. Era una estratègia ràpida i profitosa en moltes ocasions. Quan això no era possible es recorria als advocats laboralistes de la Confederació. Un dels fets més destacats de l’any 1978, però, fou l’organització del cicle llibertari que tingué lloc al museu de l’Empordà entre l’1 de setembre i el 5 de novembre. Cada setmana es discutí públicament de tot, des d’ecologia a marxisme, i amb tothom. La cloenda del cicle al teatre Jardí, amb Federica Montseny com a oradora destacada, omplí la sala de gom a gom i comptà amb la presència de molts vells exiliats anarcosindicalistes, en un ambient carregat d’emoció.

L’any 1979 fou el de l’impuls definitiu del 5è congrés. Figueres estigué a favor. Feia 43 anys de l’últim que havia tingut lloc a Espanya (Zaragoza, maig 1936) i el debat sobre les tàctiques sindicals era intens al si de la Confederació. Fou l’any de les picabaralles, de la lluita pels càrrecs, de la dissolució formal de la CNT de l’exili per un Ple nacional (abril), de la denúncia dels Grupos de Afinidad Anarcosindicalista (maig) i la seva posterior desintegració, de les expulsions, etc. El congrés (Madrid, 8-16 desembre) portat a terme en un clima d’enfrontament constant entre tendències acabà com el rosari de l’aurora. De les 236 delegacions que havia el primer dia del congrés, tan sols 106 aguantaren fins el final, i d’aquestes 51 triaren a José Bondía com a secretari general.

Figueres estigué representada per Artemio García (metall), Vicens Soler (construcció) i Buján (oficis varis), els dos últims exiliats i tots tres força allunyats de les corrents renovadores dels militants més joves. Al congrés votaren amb la facció purista, que es presentà organitzada, i censuraren la feina feta pel Secretariat permanent que encapçalava Enric Marcos. A Figueres no es discutiren els acords del congrés (ratificació de principis, tàctiques i finalitats bàsicament), però sí la forma en què aquell es desenvolupà, i la majoria estava per la impugnació. Els delegats, no obstant, aconseguiren que aquesta no es materialitzés, fent servir algunes velles tàctiques com la de cansar a l’assemblea o escenificar l’abandonament de la mateixa per incomplir la normativa.

Arran aquest congrés la CNT patí una escissió que acabaria per ensorrar l’organització, molt tocada ja pel cas Scala i la lluita de tendències. Tres mesos abans del congrés els afiliats a Catalunya havien baixat fins a 16.852, i els de Figueres a 88. De tots aquests, més de la meitat abandonarien l’organització després del congrés, desfilant cap al partit socialista, casa seva o grups autònoms. Una part inicià l’escissió que posteriorment es concretaria en la constitució de la CGT. A Figueres, la CNT optà per legalitzar els seus estatuts el 24 d’octubre de 1981 i, tot seguit, fer el mateix amb el sindicat d’oficis varis. El gener de 1982 legalitzaren també els sindicats del metall i de la construcció.(*25)

El 23-F i la victòria electoral socialista l’octubre de 1982 contribuí a desmobilitzar una part dels treballadors. A la CNT de l’Alt Empordà, el gener de 1983 tan sols aguantaven els sindicats de l’Escala i Figueres. Pel que fa a la nostra ciutat, un dels primers actes dels socialistes després d’arribar al poder fou entregar una part de l’antic edifici del sindicat vertical a la UGT. Davant aquest acte insolidari, CNT i CC.OO ocuparen l’edifici el 4 de febrer de 1983. La CNT de Figueres, tot i que va sol·licitar oficialment el local al Ministerio de Trabajo el dia 10, no estava aleshores interessada en el local i actuà per solidaritat, ja que era capaç d’autofinançar-se amb l’ajut de Vicens Soler i preferien romandre a l’ampli local del carrer Fages de Climent. Xino xano, aquesta situació durà fins a finals de 1987, any en què com a conseqüència del degoteig d’afiliats i la impossibilitat de fer front a les despeses, optaren per tancar. Un domicili particular, el de J. Santaló, passà a convertir-se en l’adreça de l’organització a Figueres. Per si algú necessitava una porta on anar a picar.

L’Ateneu Llibertari de Figueres

L’estiu de 1995, un grup de joves organitzats al KCC (Kol·lectiu Cop de Cap) tenia el projecte d’ocupar la Ram -una vella fàbrica de llet, tancada-, tot i que acabaren per ocupar un edifici al carrer sant Vicenç el gener de 1996. En el grup convivien varies tendències, però hi predominaven els llibertaris. Fou aleshores que, impulsat per aquests joves del “MOC-Insubmisos Alt Empordà”, es constituí a Figueres l’Assemblea Antimilitarista de l’Alt Empordà. Uns quants concerts al convent d’Hostalets de Llers -on malgrat el greu perill d’ensorrament hi acudia un bon nombre de joves-, els proporcionaren els mitjans per finançar-se. El primer concert Pre-Ateneu Llibertari tingué lloc el 19 d’abril de 1996, el 22 de juny assistiren a la Jornada antimilitarista de Banyoles, el 24 d’agost tenien un apartat de correus per relacionar-se amb el món llibertari i, a la fi de l’estiu, començaren a adecentar un cau al núm. 16 del carrer Pou Artesià com a seu social. El novembre obria les portes a tothom.(*26)

La notable activitat cultural que portaren a terme, inclosa alguna representació teatral, es veié limitada per les pèssimes condicions del local. A més a més, després d’algunes reunions a l’antic alberg de Figueres, el 18 d’abril de 1997 es constituí la CNT de Figueres i comarca. Necessitaven un local més ampli, i el 23 d’octubre de 1997 els militants figuerencs de la CNT demanaren oficialment el local que els pertocava al vell edifici dels sindicats franquistes. Esperant aconteixements, el mes següent decidiren traslladar-se al núm 9 del carrer Balmes, on l’Ateneu compartia seu amb la CNT. La presentació oficial del sindicat al Casino menestral, però, no tingué lloc fins el 17 de gener de 1998. El març sortia el número 0 de Als 4 vents, precedent del que actualment és l’òrgan d’expressió de la CNT a les comarques de Girona, i el 12 d’abril, amb motiu de la col·locació d’una placa d’homenatge als maquis al coll de Banyuls, s’aplegaren llibertaris procedents d’arreu Catalunya y el sud de França. La CNT de Figueres es projectava a l’exterior.

Les reticències de la propietària obligaren a l’Ateneu i al sindicat a deixar la seu de Balmes, i una mica el mateix passà amb la nova seu del carrer Llers quan “la rojinegra” començà a onejar a la balconada de la carretera de Barcelona. Ni CCOO ni UGT estaven disposats a cedir a la CNT el més petit racó de les enormes dependències que ocupaven i ocupen en un edifici de tots els treballadors, tot i que els “cocos” sí acceptaren cedir una sala per a reunions puntuals. La UGT ni això. Un avi i una buròcrata a sou, tots dos sols amb la calefacció a tot drap, l’un fent la primitiva i l’altra escarxofada al “seu” despatx, defensaven el “seu” espai, necessari per als “seus” lucratius “cursets”.

Tan sols quedava la sala d’actes. La CNT presentà el 18 de novembre de 1998 davant el delegat de treball una sol·licitud per utilitzar-la amb motiu d’un debat sobre sindicalisme que tindria lloc el 15 de gener de 1999. Foren necessàries moltes hores de feina per adecentar una sala malmesa per la brutícia i les rates, però el debat es portà a terme. Després de l’acte, els militants anarcosindicalistes juntament amb els companys i les companyes de l’Ateneu es quedaren a la sala. Havien decidit ocupar-la com a protesta per la no devolució del patrimoni sindical que els pertocava.

L’actual Federació local de la CNT de Figueres i comarca

Amb la sala d’actes de l’edifici sindical ocupada, durant els primers mesos de 1999 els militants altempordanesos de la CNT insistiren davant el delegat del Ministerio de Trabajo a Girona per solucionar el problema. L’acord provisional amb aquest establia la retirada de símbols exteriors i la utilització de la sala per a les activitats sindicals de la CNT fins la resolució de l’expedient reglamentari. Ningú negava el dret de la CNT a tenir un lloc a l’edifici i l’assemblea rebutjà l’oferiment d’un regidor de l’ajuntament (Martí Sans) de fer-se càrrec del lloguer d’un local fins la solució del conflicte. Tot i això, l’octubre de 2000 els buròcrates de CCOO i UGT de Girona encara tenien la barra de protestar perquè la CNT ocupava un petit racó en un edifici de tots els treballadors i que ells fan servir per als seus “negocis”, ja que no altra cosa són els sindicats verticals. Què han de fer pels treballadors els que fins i tot els qüestionen un petit racó per organitzar-se?

Tot i que alguns companys de l’Ateneu no tenien clara la militància sindical, amb una seu social estable la CNT es consolidà amb l’empenta de tots i del Joanjo Bosch des de la secretaria general. El primer número de la 2a època del Vent del Poble sortí passat l’estiu com a periòdic comarcal d’idees llibertàries i anarcosindicalistes, i el 8 de gener de 2000 enllestien les primeres Jornades Culturals Llibertàries de Figueres. No ho tingueren fàcil, però, ja que la repressió en forma de multes i denúncies anava pujant a mida que la CNT es feia sentir al carrer cada dia una mica més. En una Figueres empastifada de reclams de discoteques, a l’alcalde Armengué i als mossos els molestaven els petits fulls de propaganda de la Confederació, igual que a l’alcalde, socialero també, de la Bisbal li molestà que un treballador de l’ajuntament demanés els seus drets. Com aquest treballador és militant anarcosindicalista, fa anys que els companys lluiten en el cas Paneque, amb ressò arreu Catalunya. Les coses no han canviat gaire des de principi del segle passat pel que fa a la mentalitat i la prepotència de la classe política.

Tot i que aquesta secció d’història, que avui conclou, ha estat centrada en la història de la CNT figuerenca, hem de tenir presents les lluites dels companys de la Bisbal, Olot, Girona i altres nuclis, que podem seguir al llarg de les seves publicacions: Diagnostico A, Dignitat Obrera, Retalls Llibertaris, La Metxa Anarcosindicalista, totes elles fusionades com a Vent del Poble, 3a època, des de la primavera de 2003.

La mobilització dels militants al carrer, els conflictes laborals i socials i la constitució de seccions sindicals ha estat una constant d’aquest període, amb Jan Muñoz en la secretaria general; la plena integració en l’estructura orgànica confederal també, igual que la consolidació de les jornades llibertàries. La feina ben feta i no remunerada per a l’organització, però, el que fa és portar més feina. Per aquesta raó, a la tardor de 2003, la Federació local de Figueres fou triada pels sindicats de la CNT a Catalunya per fer-se càrrec del Comitè regional de Catalunya i Balears.

Cloenda

Concloure amb les mateixes paraules amb les que vam començar fa cinc anys, perquè “hem tingut i tenim el projecte de canviar el sistema no necessitem inventar-nos el passat, ni amagar els nostres errors; al contrari, necessitem tenir-los molt presents, aprendre dels mateixos i posar-hi remei, per tornar possible l’autogestió, la utopia”. No oblidem, però, que el sistema -seguim Debord- organitza amb destresa la ignorància del que succeeix, i immediatament després, l’oblit d’allò que, malgrat tot, arribem a conèixer. No hem tractat de magnificar la CNT, que és tan sols una eina. Els protagonistes que fan la història no són els historiadors, som nosaltres, ets tu. La historiografia oficial el que fa massa sovint és amagar-la i interpretar-la en funció dels interessos econòmics, polítics i ideològics de qui ha tingut i té el poder, els privilegiats, disfressats de populars, socialistes o republicans a conveniència del moment i de l’ànsia de poder dels professionals que tenen al seu servei: la classe política.

Marciano Cárdaba