Si no es feminista, no es la meva revolucio

Un any més, un dia més, una data més, un més dels milers d’efemèrides que inunden el calendari.

I tot i amb això, aquest no és un dia qualsevol. És el dia en què les dones deixem d’ocupar titulars com a víctimes de la violència de gènere per passar a ser les heroïnes de la jornada, sempre amb la cançoneta del «encara queda molt per fer».

Quasi amb tota seguretat una de les dones que aquest dia banyi de violeta les seves xarxes socials, porti més de vuit hores de jornada laboral, hagi acabat les tasques de la seva casa sense desatendre els fills i potser amb sort hagi tingut temps per dedicar uns minuts a la seva cura personal, més per obligació que per devoció. Preocupada per una imatge que ja no recorda a qui li importa més, si a ella o a un sistema que s’obstina en estigmatitzar-nos si no ens amanim.

O potser aquella dona encara no ha tornat del treball, s’ha lligat un llaç violeta a la jaqueta d’executiva i ha tornat a refer l’informe que haurà de presentar sens falta a primera hora del dia següent, intentant no sentir-se frustrada i incompleta en una societat que l’ha obligat a escollir entre realització personal i laboral. Una dona que fa molt temps que va entendre que l’anomenada «conciliació» és un terme només aplicable a l’univers femení.

Potser aquesta dona estigui acabant de recollir els seus fills del cole mentre recorda els anys en què podia treballar, quan encara no havia renunciat a tot per la seva maternitat. Se sent culpable cada vegada que pensa en alliberar-se de tant en tant dels seus fills i se submergeix en un univers d’ansietat i depressió perquè no entén l’origen del seu malestar, perquè ésser mare no és la panacea que li havien «venut»; en definitiva, perquè ja no es recorda de qui és ella en realitat.

I seguim alienes al fet de què seguim cobrant menys per exercir el mateix treball que els homes, que seguim sense tenir accés als anomenats llocs de responsabilitat, a la majoria dels casos lligades de mans per una autoimposada tasca de cures, que seguim essent les que en un alt percentatge no es reintegren a la seva plaça laboral després de la maternitat, sense opció a llocs en guarderies públiques, pràcticament suprimides. Seguim essent les culpables de violacions i vexacions, abocades a no sortir al carrer sense escolta masculina, a risc de provocar. Inundem facultats i escoles superiors, desolades per l’increment de l’atur femení, molt superior al masculí.

Les dones, principals víctimes de la crisi d’un sistema en decadència, fem nostra la paraula SORORITAT; i reivindiquem la lluita contra el Patriarcat i el Capital, obstinades en que es vegi que una revolució que no compti amb nosaltres a les seves files està destinada al fracàs.

Per nosaltres, per la nostra dignitat com a dones, com a treballadores, contra el Patriarcat, feu vostre el crit:

VISCA EL 8 DE MARÇ!!

Avui en dia, les dones ens debatem entre corrents de criança natural, afecció i pastissets i nous feminismes radicalitzants que ens demanen que ens esterilitzem abans d’assumir la tirania de la maternitat i la vida domèstica. Volen que ens «empoderem», ignorants de que és un terme que la majoria de vegades es refereix a l’assumpció de rols masculins; mentrestant, que els homes adoptin rols tradicionalment femenins no es percep com a empoderament, sinó com a signes de debilitament. Els catàlegs de joguines segueixen ancorats en el rosa i el blau, encarregant-se de recordar-nos que ens hem d’entrenar per la cura, la casa, allò dolç i sensibler, maquillades i pentinades des dels tres anys, i sexualitzant la nostra infància amb biquinis farcits.