El Patriarcat mata. El Capitalisme remata.

El dia 8 de Març se celebra el dia de la dona treballadora, un dia històric que reivindica la lluita de les dones treballadores en favor de la igualtat i la justícia social, un fet que és tan important reivindicar hui com ho va ser fa més de 150 anys, quan les dones treballadores de les fàbriques tèxtils de Nova York organitzaven vagues i reivindicaven millores salarials i eren represaliades per la policia. A Catalunya, durant les primeres dècades del segle XX, la precarització de la indústria tèxtil va traure a les dones obreres al carrer. De forma semblant, les treballadores de les fàbriques de fòsfors, a Londres, lluitaven contra jornades interminables de treball. Aquestes i moltes més, són lluites que s’han estés i han continuat fins als nostres dies, moment en què l’explotació de la dona contínua a l’ordre del dia.

Actualment continuen sent moltes les assignatures pendents perquè la meitat del gènere humà deixe d’estar en situació de vulnerabilitat enfront de l’altra meitat, i on millor es veu reflectida aquesta desigualtat és en el món del treball. Les empreses són un reflex de la societat patriarcal, menyspreen les dones i això s’evidencia en la discriminació que pateixen tant en l’accés a la promoció com en el salari. Durant l’any passat, la bretxa salarial entre homes i dones va ser del 9,4% a l’Estat espanyol, i en el conjunt de la Unió Europea les dones cobren un 13% menys per hora treballada que els homes, la qual cosa equival aproximadament a un mes i mig de salari per any. El mateix ocorre amb les possibilitats de trobar ocupació: en l’últim trimestre de 2022 va augmentar la xifra d’aturades a l’Estat espanyol, i la taxa es va situar en un 4% superior a la dels homes; un percentatge que s’accentua enormement en el cas de les dones trans, fins a fregar la inacceptable xifra del 80% d’aturades.

Un altre problema que pateixen les dones en el treball és el de l’assetjament sexual. Fa igual que vinga d’un cap, un company de treball o un client. Aquests atacs comporten tant problemes psicològics com un clima laboral en el qual la víctima es veu forçada o bé a cedir i posar en risc la seua pròpia salut o bé a abandonar el seu treball, amb la consegüent repercussió en la seua vida laboral, econòmica i social.

Entre les dones de classe treballadora no hi ha moltes més opcions. O et sotmets a un mercat laboral al qual no li importen ni els teus drets ni la teua dignitat, o et quedes sense poder pagar factures. Cal conciliar la vida entre un treball que t’explota i et menysprea, i un temps que no tens, però que t’obliga a estar sempre disponible per a les necessitats dels qui t’envolten, amb la qual cosa, les jornades són doble, les de dins i les de fora de casa. En les cures hi ha una responsabilitat que majoritàriament recau sempre en les dones. Aquesta és una realitat que repercuteix directament en els problemes que hem assenyalat anteriorment: incapaciten les dones per a eixir al mercat laboral i li impedeixen l’accés a una bona formació que els permeta accedir a un millor lloc de treball ben remunerat. És un cercle viciós del qual només podem eixir trencant amb aquest model de societat patriarcal i capitalista que promou les classes socials i l’injust repartiment de la riquesa. Per tant, és important desenvolupar un discurs que trenque amb les desigualtats de gènere, però també amb les desigualtats de classe social.
Des del feminisme burgés es reivindica una igualtat que permeta les dones aconseguir el mateix nivell i estatus social que els homes que controlen el poder, dirigir empreses i posar-se al capdavant de les institucions que l’Estat utilitza per a reprimir i sotmetre a la majoria de la població. Som treballadores i pobres i des de l’anarcofeminisme no busquem equiparar-nos als homes en l’exercici del poder, ni pretenem dirigir les empreses del model productiu capitalista, ni vestir uniformes amb els quals reprimir, castigar i tancar a aquelles persones que queden fora dels marges de la llei. No volem tindre res a veure amb l’Estat perquè són les seues institucions les que ens han sotmés des de fa centenars d’anys. Aquest 2023 tornem a reivindicar el 8M com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. Rebutgem tots aquells discursos esgrimits des de sindicats, partits polítics i altres organitzacions, que sota la fal·làcia de la “pluralitat” oculten l’adjectiu “treballadora” i amb paternalisme, fan homenatge a les dones només per ser dones. D’aquesta manera, aquests portaveus del poder eliminen el component de classe social d’aquesta jornada reivindicativa tan important que, precisament, s’origina arran de les lluites de dones de classe obrera. Aquesta és l’estratègia burgesa: no nomenar els episodis històrics els torna transparents, com si mai hagueren existit, entre la desmemòria i el revisionisme. Contra l’oblit de les nostres referents, les que ens van antecedir en la lluita, nosaltres alcem la nostra veu. Dones treballadores, dones en lluita.

És de bojos reivindicar la igualtat entre homes i dones i no qüestionar-se les evidents diferències socials i econòmiques que existeixen entre una empresària i les seues treballadores, entre reeixides dones de negocis i les seues empleades domèstiques, entre les que tenen l’oportunitat d’accedir a llocs de treball que els permeten aconseguir un bon nivell de vida i les que acaben en mans de la precarietat, amb treballs en el camp o en l’hostaleria, o directament excloses i criminalitzades com a dones trans o les dones racialitzades. No volem igualtat d’oportunitats per a competir amb els homes en el seu podrit i obsolet sistema patriarcal capitalista, simplement volem destruir-lo per a poder construir un model basat en la igualtat, la justícia social i en un just repartiment del treball i la riquesa.